Entrena't per a la vida

En el Singulars de la setmana passada, que per qui no el conegui és un programa de divulgació basat en un format de conversa didàctica que s'emet al 33, en Jaume Barberà va entrevistar la Patricia Ramírez, la psicòloga esportiva que va ajudar el Betis a pujar a primera divisió, sobre com entrenar la ment per millorar la nostra vida quotidiana. La idea bàsica és que, com que existeix una relació directa entre pensaments, emocions i conductes, si aprenem a canviar la nostra forma de pensar, també sentirem i actuarem de manera diferent.

En aquesta entrada, miraré de fer un resum de la seva intervenció, però a continuació adjunto el vídeo per si teniu ganes de donar-li un cop d'ull. Us adverteixo que és molt recomanable!

En gran part, som responsables del que ens passa, en tant que depèn de nosaltres què pensem, sentim i fem. És veritat que hi ha circumstàncies que no podem controlar, però el simple fet d'acceptar que podem intervenir sobre aquests tres factors ens duu a haver d'admetre que tenim un poder considerable sobre el nostre futur. De fet, hi ha una llei que diu que aquesta part representa el 90% del que ens succeeix. Així doncs, si no ens agrada la nostra vida, és qüestió d'implicar-nos-hi i adoptar-ne el control.

En la mesura que som capaços de generar idees noves, resulta evident que tenim llibertat per escollir què pensem. Està clar que si ens quedem ancorats en el pensament de sempre, no aconseguirem cap canvi en la nostra vida, per això el primer que hem de fer és mirar els esdeveniments des d'una nova perspectiva. Pot semblar ridícul, però quan ens parlem amb termes positius centrem l'atenció en aquells aspectes que ens agraden i automàticament canvia la situació al nostre voltant, gràcies a la percepció que ens ofereix el nostre estat anímic.

Aleshores, cal viure amb ambició i aprendre a gaudir amb intensitat de les petites coses del dia a dia, sí, aquelles que sovint ens semblen tan insignificants. El que no ens podem permetre és moure'ns només per grans recompenses externes perquè, al final, acabarem sent incapaços d'actuar si un altre no ens premia. El nostre més gran motivador hem de ser nosaltres mateixos, a través de les emocions que experimentem, per això és important escollir sempre, al llarg de la vida, allò amb què gaudim.

Així, què necessitem per ser capaços de controlar el fluir? Doncs bé, dues coses: aprendre a escollir què pensem i aprendre a gestionar les nostres emocions.

Com hem deixat entreveure, una petita part de la sort està vinculada amb l'atzar, però tot allò que té a veure amb la recerca d'oportunitats depèn, essencialment, de l'actitud que adoptem. Si aprenem a escollir els nostres pensaments, és a dir, a posar-nos al cap aquelles idees que necessitem per fer front a la situació en qüestió, ens orientarem cap a l'èxit gràcies a l'emoció de seguretat. Però, com podem entrenar-nos per aconseguir-ho?

Doncs bé, cada cop que ens trobem en una situació en què ens desagradi com ens sentim, hem d'aturar-nos a pensar què ens està passant pel cap, escollir un pensament alternatiu i escriure'l en un paper. Aquest darrer pas és molt important perquè, mentre que pensar és una conducta anàrquica, escriure, en canvi, n'és una d'organitzada i ajuda a ordenar el pensament. El que succeeix és que, a base de repetir aquest procés, el nostre cervell, que se sent bé quan pensa de manera positiva, acaba per generalitzar aquestes noves idees i convertir-les en hàbit.

Una altra opció és l'entrenament en autoinstruccions, que consisteix en anar verbalitzant, pas per pas, el que toca a cada moment i anar-ho fent a mesura que ens ho autoordenem. La idea és que quan ens predisposem cap a allò que volem aconseguir, incrementa la probabilitat que ho assolim amb èxit, ja que actuem en conseqüència de la imatge que ha dissenyat el nostre cervell. Així doncs, es tracta de preguntar-nos quina és la situació que volem viure i preparar-nos-la.

A banda de tot això, necessitem confeccionar un idioma positiu: si seguim utilitzant un vocabulari negatiu, els nostres pensaments també tendiran a ser-ho, de forma que difícilment ens sentirem bé. Una bona manera d'anar fent calaix és escriure o buscar diàriament una frase optimista. La qüestió és disposar d'un ampli ventall d'alternatives que ens permetin anar desplaçant totes les idees pessimistes que ens vinguin al cap. En definitiva, del que es tracta és de deixar de pensar en què no hem de fer per passar a centrar-nos el que sí, ja que el nostre cervell funciona molt millor en aquesta direcció.

Evidentment, sempre hi ha successos que estan totalment fora del nostre abast, però, fins i tot en aquests casos, hi ha una cosa que podem controlar: la nostra reacció. Tenim el poder de decidir si interpretem el que ens està passant de manera negativa i provoquem un efecte boomerang, que acabarà repercutint en nosaltres mateixos i el nostre estat, o si ens limitem a acceptar la situació i controlem, d'aquesta forma, les emocions.

No ens hem de permetre perdre energia amb qüestions sobre les quals no tenim cap marge d'actuació. El que hem de fer és de-fusionar els pensaments negatius que se'n deriven, és a dir, desplaçar-los a una certa distància per poder centrar-nos en l'això, ara i aquí, sobre el qual sí que podem d'intervenir. Encara que sembli frívol, per deixar de donar voltes a un tema que ens fa patir, la tècnica més efectiva és cantar la nostra preocupació, canviant la lletra d'alguna cançó. Ens sembla tan ridícul el que estem fent que se'ns oblida el malestar que teníem i el problema que uns segons abans ens angoixava, en molts casos, passa fins i tot a semblar-nos banal.

Pel que fa a les emocions, cal tenir en compte que ser negatiu no protegeix del fracàs, és a dir, el fet de passar-se tot el camí patint no evita el dolor del moment de la veritat. En canvi, quan s'és positiu, com a mínim, no hi ha el patiment del trajecte. Ara bé, l'optimisme no el podem trobar enlloc més que en nosaltres mateixos: l'hem de generar pensant bé, a partir d'idees racionals que ens duguin a experimentar emocions positives.

Tot i així, ens pot resultar d'ajuda sortir a escena com els actors, ja que els músculs envien informació al cervell per explicar-li com ens sentim. Així doncs, es tracta d'imitar allò que volem ser, encara que no ens hi veiem, per acabar representant-nos a nosaltres mateixos d'una nova manera. Al principi, resulta un exercici artificial, però, poc a poc, a mesura que assagem, anem automatitzant l'actuació i ens acabem sentint de la manera que buscàvem. D'aquesta manera, gràcies als músculs, entrem en un circuit en què el cos ens diu una cosa i el cervell la reafirma.

Bé, ho deixo aquí, però penseu que el es divideix en dos tipus de persones: aquelles que esperen que succeeixi alguna cosa i aquelles que decideixen anar a buscar-la. Perdoneu pel temps que us he robat. Realment espero que aquest bombardeig d’informació us sigui d'utilitat per viure cada dia una mica millor!

Això sí, abans de tancar l’entrada, m’agradaria citar un fragment del vídeo:

“A vegades associem el benestar i el riure amb el caràcter informal i el fet de ser poc responsable. No és veritat. La gent que té humor i que somriu és molt més eficaç que aquella que està amargada. La felicitat et permet pensar lliurement, tenir autonomia, ser creatiu, prendre decisions, no estar condicionat per estats emocionals... Així, precisament, el que hem d’inculcar en les empreses i en l’educació dels nostres fills és el viure i gaudir de les coses de manera plena.”

Si us interessa, podeu consultar més informació sobre la Patricia Ramírez o el Singulars d'en Jaume Barberà clicant aquests hipervincles.

Espero retrobar-vos ben aviat!

Una abraçada =)

Dedicat a tots els docents de l'escola pública

Un petit homenatge per a tots aquells qui, dia a dia, s'hi deixen la pell per fer accessible a tothom una educació de qualitat. Gràcies per la vostra tasca, mestres!

La mala educació de Wert

"La pitjor errada que podem cometre davant les pressions  sobre l’escola catalana, que Wert ha tornat al primer pla de l’actualitat, és caure en el parany de discutir en els mateixos termes dels que intenten reduir el debat a una contraposició de caire identitari. Volen fer passar una clara agressió totalitària per una pugna entre dos nacionalismes oposats. Si caiem en aquest debat els estarem fent el joc. El que cal deixar clar és que l’escola catalana només té un compromís amb les seves funcions educatives i de cohesió social, sense temptacions de fomentar cap mena de sentiment identitari, ni espanyol, ni català.

El dret dels infants és rebre una educació que els aporti unes competències necessàries per  al seu desenvolupament personal i social.  Les manifestacions del ministre ens posen davant una vinculada a una determinada visió nacional –o catalana o espanyola, tant se val-. Els nens esdevenen instruments d’una finalitat política i no futurs ciutadans crítics, conscients dels seus drets i deures que es vinculen amb el seu entorn social a partir de valors de solidaritat amb els altres persones i de compromís amb el bé comú, no només d’emocions imbuïdes en la infantesa. Una iniciativa educativa que contempli els alumnes com a objectes i no com a principals subjectes no pot resultar més que una rotunda desgràcia per a societat.

Si la idea d’espanyolitat fos un respectuosa i dinàmica agregació de la realitat de tots els ciutadans i comunitats de l’Estat, l’espanyolització no es podria contraposar al sistema educatiu destil·lat per la societat catalana, perquè es consideraria part d’un tot divers. Qui senti la necessitat “d’espanyolitzar” l’escola perquè la llengua vehicular hi sigui el català, es transmeti una idea plurinacional d’Espanya  i estigui autocentrada en la societat en què es desenvolupa l’infant –sense negligir els continguts comuns tal com demostren els resultats acadèmics- està evidenciant la gran debilitat i alhora la gran obsessió del nacionalisme espanyol més intransigent i identitari: la subordinació de part de la realitat social i cultural present al territori a un estret model identitari obligat i la negació d’una evident realitat diversa en favor d’una uniformitat que s’imposa a tots els mitjans i a tots els nivells.

El feixisme va trinxar el sistema educatiu de la Catalunya republicana, capdavanter, innovador, excel·lent. Tots els conceptes i mètodes del sistema educatiu s’adequaren a la socialització en  la mítica nacional espanyola i en els valors del règim, a la total substitució lingüística i al desplaçament de la cultura catalana al nivell de curiositat antropològica. La instrucció substituïa l’educació. El foment del sentit crític i la reflexió esdevenia ensinistrament per la docilitat i en la por al poder; els mecanismes personals de construcció de les pròpies jerarquies de valors eren violentament encaixats en doctrines i dogmatismes independents de cap raó i immunes a cap qüestionament lògic; la tolerància i el respecte a la diversitat eren actituds sospitoses i es socialitzava els alumnes en prejudicis com a tot equipatge per interpretar la realitat i  dirigir les pròpies actituds i decisions; el coneixement deixava de ser una recerca personal de la veritat i s’entaforava a les ments dels infants uns conceptes convenients a l’estreta uniformitat cultural, ideològica i moral del nacionalcatolicisme. En definitiva, l’escola era un àmbit vital del procés de colonització i aculturació d’una societat tant com producció de vassalls dòcils, i no de formació de persones autònomes, d’educació de ciutadans lliures.

Per fortuna, molts de nosaltres obteníem en altres espais de socialització tot allò que l’escola ens negava. La família, l’escoltisme i els esplais, les entitats culturals, cíviques i socials, ens aportaven coneixements alternatius, ens proporcionaven vivències que ens permetien contrastar els clixés que ens imposaven, ens ensenyaven a conviure i el valor del compromís, ens tornaven la llengua i la història, ens deien qui érem i ens ajudaven a completar-nos humanament al llarg de tota la infantesa i la joventut, en un processos que veritablement ens arrelaven a la nostra societat.

Com al règim franquista, el que a Wert li molesta de l’escola catalana és que té un punt de vista autocentrat i pretén educar en l’autonomia personal, el pensament crític i els valors cívics. La nostra escola intenta formar els ciutadans que necessita una democràcia forta i de qualitat, i fomenta un concepte de cohesió basat en la bona convivència entre persones lliures i diverses, no en l’obediència i uniformització forçada dins estrets marges que fixa un poder inqüestionable. L’escola catalana no només no adoctrina, sinó que intenta formar persones més resistents, justament, a cap mena de populisme adoctrinador i capaços de distingir els abusos i oposar-s’hi democràticament.

La nostra escola –amb els tots els problemes i deficiències que cal corregir- s’orienta a formar persones que participin en la construcció d’una societat radicalment democràtica capaç de progressar cohesionada i de proporcionar benestar i equitat als seus membres, els valors més sòlids de qualsevol identificació comunitària sòlida, resistent, ben travada; una base molt més sòlida per a aspirar a la plena sobirania que qualsevol identitat per ella mateixa. Aquesta mentalitat col·lectiva és la força més gran i l’arma més potent que un poble pot oposar a pressió dels que el volen sotmetre i explotar. I això, no només la llengua o la història, és el que amoïna als neofeixistes del govern d’Espanya.

La idea “espanyolitzadora” de Wert, tant que negació de la realitat plurinacional de l’Estat i ocultació fins a la destrucció de la diversitat, no és viable ni possible si no porta associada també, de nou i com va fer el franquisme, la destrucció del plantejament pedagògic de fons de l’ensenyament català i el retorn a una escola amb finalitats alienants. No hi ha espanyolització possible sense degradació de la qualitat educativa en alguns dels seus aspectes més fonamentals per a la formació de els persones.

Per això, el perill més gran, la potencial agressió més letal per la nostra societat va més enllà de la simple substitució lingüística a l’escola. Ens juguem el futur de la nostra societat, la qualitat de la nostra democràcia i la cohesió entre catalans. L’escola catalana fa nosa perquè és un obstacle en la involució nacionalcatòlica que ja ha iniciat el govern d’un Estat que mai suma i sempre imposa. Per això, la millor defensa és parlar en termes de qualitat educativa,  d’adequació i l’arrelament de l’escola a la realitat social del país i de l’orientació cívica i democràtica del sistema educatiu."

Article d'opinió de Rossend Sanglas
Nació Digital.cat, 18/10/2012 a les 00:01