"La pitjor errada que podem cometre davant les
pressions sobre l’escola catalana, que Wert ha tornat al primer pla de
l’actualitat, és caure en el parany de discutir en els mateixos termes
dels que intenten reduir el debat a una contraposició de caire
identitari. Volen fer passar una clara agressió totalitària per una
pugna entre dos nacionalismes oposats. Si caiem en aquest debat els
estarem fent el joc. El que cal deixar clar és que l’escola catalana
només té un compromís amb les seves funcions educatives i de cohesió
social, sense temptacions de fomentar cap mena de sentiment identitari,
ni espanyol, ni català.
El dret dels infants és rebre una educació que els aporti unes competències necessàries per al seu desenvolupament personal i social. Les manifestacions del ministre ens posen davant una vinculada a una determinada visió nacional –o catalana o espanyola, tant se val-. Els nens esdevenen instruments d’una finalitat política i no futurs ciutadans crítics, conscients dels seus drets i deures que es vinculen amb el seu entorn social a partir de valors de solidaritat amb els altres persones i de compromís amb el bé comú, no només d’emocions imbuïdes en la infantesa. Una iniciativa educativa que contempli els alumnes com a objectes i no com a principals subjectes no pot resultar més que una rotunda desgràcia per a societat.
Si la idea d’espanyolitat fos un respectuosa i dinàmica agregació de la realitat de tots els ciutadans i comunitats de l’Estat, l’espanyolització no es podria contraposar al sistema educatiu destil·lat per la societat catalana, perquè es consideraria part d’un tot divers. Qui senti la necessitat “d’espanyolitzar” l’escola perquè la llengua vehicular hi sigui el català, es transmeti una idea plurinacional d’Espanya i estigui autocentrada en la societat en què es desenvolupa l’infant –sense negligir els continguts comuns tal com demostren els resultats acadèmics- està evidenciant la gran debilitat i alhora la gran obsessió del nacionalisme espanyol més intransigent i identitari: la subordinació de part de la realitat social i cultural present al territori a un estret model identitari obligat i la negació d’una evident realitat diversa en favor d’una uniformitat que s’imposa a tots els mitjans i a tots els nivells.
El feixisme va trinxar el sistema educatiu de la Catalunya republicana, capdavanter, innovador, excel·lent. Tots els conceptes i mètodes del sistema educatiu s’adequaren a la socialització en la mítica nacional espanyola i en els valors del règim, a la total substitució lingüística i al desplaçament de la cultura catalana al nivell de curiositat antropològica. La instrucció substituïa l’educació. El foment del sentit crític i la reflexió esdevenia ensinistrament per la docilitat i en la por al poder; els mecanismes personals de construcció de les pròpies jerarquies de valors eren violentament encaixats en doctrines i dogmatismes independents de cap raó i immunes a cap qüestionament lògic; la tolerància i el respecte a la diversitat eren actituds sospitoses i es socialitzava els alumnes en prejudicis com a tot equipatge per interpretar la realitat i dirigir les pròpies actituds i decisions; el coneixement deixava de ser una recerca personal de la veritat i s’entaforava a les ments dels infants uns conceptes convenients a l’estreta uniformitat cultural, ideològica i moral del nacionalcatolicisme. En definitiva, l’escola era un àmbit vital del procés de colonització i aculturació d’una societat tant com producció de vassalls dòcils, i no de formació de persones autònomes, d’educació de ciutadans lliures.
Per fortuna, molts de nosaltres obteníem en altres espais de socialització tot allò que l’escola ens negava. La família, l’escoltisme i els esplais, les entitats culturals, cíviques i socials, ens aportaven coneixements alternatius, ens proporcionaven vivències que ens permetien contrastar els clixés que ens imposaven, ens ensenyaven a conviure i el valor del compromís, ens tornaven la llengua i la història, ens deien qui érem i ens ajudaven a completar-nos humanament al llarg de tota la infantesa i la joventut, en un processos que veritablement ens arrelaven a la nostra societat.
Com al règim franquista, el que a Wert li molesta de l’escola catalana és que té un punt de vista autocentrat i pretén educar en l’autonomia personal, el pensament crític i els valors cívics. La nostra escola intenta formar els ciutadans que necessita una democràcia forta i de qualitat, i fomenta un concepte de cohesió basat en la bona convivència entre persones lliures i diverses, no en l’obediència i uniformització forçada dins estrets marges que fixa un poder inqüestionable. L’escola catalana no només no adoctrina, sinó que intenta formar persones més resistents, justament, a cap mena de populisme adoctrinador i capaços de distingir els abusos i oposar-s’hi democràticament.
La nostra escola –amb els tots els problemes i deficiències que cal corregir- s’orienta a formar persones que participin en la construcció d’una societat radicalment democràtica capaç de progressar cohesionada i de proporcionar benestar i equitat als seus membres, els valors més sòlids de qualsevol identificació comunitària sòlida, resistent, ben travada; una base molt més sòlida per a aspirar a la plena sobirania que qualsevol identitat per ella mateixa. Aquesta mentalitat col·lectiva és la força més gran i l’arma més potent que un poble pot oposar a pressió dels que el volen sotmetre i explotar. I això, no només la llengua o la història, és el que amoïna als neofeixistes del govern d’Espanya.
La idea “espanyolitzadora” de Wert, tant que negació de la realitat plurinacional de l’Estat i ocultació fins a la destrucció de la diversitat, no és viable ni possible si no porta associada també, de nou i com va fer el franquisme, la destrucció del plantejament pedagògic de fons de l’ensenyament català i el retorn a una escola amb finalitats alienants. No hi ha espanyolització possible sense degradació de la qualitat educativa en alguns dels seus aspectes més fonamentals per a la formació de els persones.
Per això, el perill més gran, la potencial agressió més letal per la nostra societat va més enllà de la simple substitució lingüística a l’escola. Ens juguem el futur de la nostra societat, la qualitat de la nostra democràcia i la cohesió entre catalans. L’escola catalana fa nosa perquè és un obstacle en la involució nacionalcatòlica que ja ha iniciat el govern d’un Estat que mai suma i sempre imposa. Per això, la millor defensa és parlar en termes de qualitat educativa, d’adequació i l’arrelament de l’escola a la realitat social del país i de l’orientació cívica i democràtica del sistema educatiu."
El dret dels infants és rebre una educació que els aporti unes competències necessàries per al seu desenvolupament personal i social. Les manifestacions del ministre ens posen davant una vinculada a una determinada visió nacional –o catalana o espanyola, tant se val-. Els nens esdevenen instruments d’una finalitat política i no futurs ciutadans crítics, conscients dels seus drets i deures que es vinculen amb el seu entorn social a partir de valors de solidaritat amb els altres persones i de compromís amb el bé comú, no només d’emocions imbuïdes en la infantesa. Una iniciativa educativa que contempli els alumnes com a objectes i no com a principals subjectes no pot resultar més que una rotunda desgràcia per a societat.
Si la idea d’espanyolitat fos un respectuosa i dinàmica agregació de la realitat de tots els ciutadans i comunitats de l’Estat, l’espanyolització no es podria contraposar al sistema educatiu destil·lat per la societat catalana, perquè es consideraria part d’un tot divers. Qui senti la necessitat “d’espanyolitzar” l’escola perquè la llengua vehicular hi sigui el català, es transmeti una idea plurinacional d’Espanya i estigui autocentrada en la societat en què es desenvolupa l’infant –sense negligir els continguts comuns tal com demostren els resultats acadèmics- està evidenciant la gran debilitat i alhora la gran obsessió del nacionalisme espanyol més intransigent i identitari: la subordinació de part de la realitat social i cultural present al territori a un estret model identitari obligat i la negació d’una evident realitat diversa en favor d’una uniformitat que s’imposa a tots els mitjans i a tots els nivells.
El feixisme va trinxar el sistema educatiu de la Catalunya republicana, capdavanter, innovador, excel·lent. Tots els conceptes i mètodes del sistema educatiu s’adequaren a la socialització en la mítica nacional espanyola i en els valors del règim, a la total substitució lingüística i al desplaçament de la cultura catalana al nivell de curiositat antropològica. La instrucció substituïa l’educació. El foment del sentit crític i la reflexió esdevenia ensinistrament per la docilitat i en la por al poder; els mecanismes personals de construcció de les pròpies jerarquies de valors eren violentament encaixats en doctrines i dogmatismes independents de cap raó i immunes a cap qüestionament lògic; la tolerància i el respecte a la diversitat eren actituds sospitoses i es socialitzava els alumnes en prejudicis com a tot equipatge per interpretar la realitat i dirigir les pròpies actituds i decisions; el coneixement deixava de ser una recerca personal de la veritat i s’entaforava a les ments dels infants uns conceptes convenients a l’estreta uniformitat cultural, ideològica i moral del nacionalcatolicisme. En definitiva, l’escola era un àmbit vital del procés de colonització i aculturació d’una societat tant com producció de vassalls dòcils, i no de formació de persones autònomes, d’educació de ciutadans lliures.
Per fortuna, molts de nosaltres obteníem en altres espais de socialització tot allò que l’escola ens negava. La família, l’escoltisme i els esplais, les entitats culturals, cíviques i socials, ens aportaven coneixements alternatius, ens proporcionaven vivències que ens permetien contrastar els clixés que ens imposaven, ens ensenyaven a conviure i el valor del compromís, ens tornaven la llengua i la història, ens deien qui érem i ens ajudaven a completar-nos humanament al llarg de tota la infantesa i la joventut, en un processos que veritablement ens arrelaven a la nostra societat.
Com al règim franquista, el que a Wert li molesta de l’escola catalana és que té un punt de vista autocentrat i pretén educar en l’autonomia personal, el pensament crític i els valors cívics. La nostra escola intenta formar els ciutadans que necessita una democràcia forta i de qualitat, i fomenta un concepte de cohesió basat en la bona convivència entre persones lliures i diverses, no en l’obediència i uniformització forçada dins estrets marges que fixa un poder inqüestionable. L’escola catalana no només no adoctrina, sinó que intenta formar persones més resistents, justament, a cap mena de populisme adoctrinador i capaços de distingir els abusos i oposar-s’hi democràticament.
La nostra escola –amb els tots els problemes i deficiències que cal corregir- s’orienta a formar persones que participin en la construcció d’una societat radicalment democràtica capaç de progressar cohesionada i de proporcionar benestar i equitat als seus membres, els valors més sòlids de qualsevol identificació comunitària sòlida, resistent, ben travada; una base molt més sòlida per a aspirar a la plena sobirania que qualsevol identitat per ella mateixa. Aquesta mentalitat col·lectiva és la força més gran i l’arma més potent que un poble pot oposar a pressió dels que el volen sotmetre i explotar. I això, no només la llengua o la història, és el que amoïna als neofeixistes del govern d’Espanya.
La idea “espanyolitzadora” de Wert, tant que negació de la realitat plurinacional de l’Estat i ocultació fins a la destrucció de la diversitat, no és viable ni possible si no porta associada també, de nou i com va fer el franquisme, la destrucció del plantejament pedagògic de fons de l’ensenyament català i el retorn a una escola amb finalitats alienants. No hi ha espanyolització possible sense degradació de la qualitat educativa en alguns dels seus aspectes més fonamentals per a la formació de els persones.
Per això, el perill més gran, la potencial agressió més letal per la nostra societat va més enllà de la simple substitució lingüística a l’escola. Ens juguem el futur de la nostra societat, la qualitat de la nostra democràcia i la cohesió entre catalans. L’escola catalana fa nosa perquè és un obstacle en la involució nacionalcatòlica que ja ha iniciat el govern d’un Estat que mai suma i sempre imposa. Per això, la millor defensa és parlar en termes de qualitat educativa, d’adequació i l’arrelament de l’escola a la realitat social del país i de l’orientació cívica i democràtica del sistema educatiu."
Hola Beth. Ahora yo también te sigo. Me pareces una persona muy inteligente y además a mi también me gusta el té verde con menta o con lo que sea. Me encanta tu forma de pensar, MUCHO. Sobre el artículo éste de opinión lo entiendo y comprendo perfectamente el sentir. Lo que me cuesta mucho entender en este discurso tan común es cómo hablando de una dictadura opresiva que les ha privado de su rica lengua y cultura... Después de haber padecido esto, cómo no pueden tener empatía con los que quieren estudiar en castellano y más conocimientos de historia y geografía española. No entiendo cómo después de haber padecido esa injusticia, cómo pueden hablar de democracia cuando hay juicios con estos asuntos que no se están cumpliendo. Y con esto no quiero entrar en la polémica de la lengua que a mi me va bien lo que sea, pero sí en el discurso que no encuentro NADA coherente. Creo que habría que mejorar el discurso a algo con el mismo sentir pero más lógico y no tan egocéntrico. Espero que no te moleste mi opinión que no es en contra de la lengua ni de la cultura, todo lo contrario pero sí de una argumentación que parece "a mi me fastidiasteis sinvergüenzas, ahora yo impongo y soy ¿democrático?". Suena raro. Besitos creativos.
ResponElimina¡Buenas noches, María! Hacía tiempo que hojeaba tu blog, por eso cuando abrí el mío en seguida me decidí a seguirte. Creo que eres una persona muy creativa y una mamá fantástica, así que me alegra un montón que te interese lo que escribo. De verdad, ¡me hizo mucha ilusión encontrarme comentarios tuyos hace unos días! :)
EliminaEntiendo tu opinión. Tiene todo el sentido del mundo, pero creo que no se trata de una cuestión de falta de empatía. Aunque es verdad que el sistema de inmersión lingüística no es del todo democrático, también es cierto que es la única manera de proteger nuestra lengua propia, que de cualquier otra forma tendería a desaparecer, y garantizar la cohesión social. ¿No crees que sería un error dividir los niños y niñas por cuestión de preferencia lingüística familiar, con lo supondría a nivel social? No creo que se trate de una postura vengativa, sino más bien preventiva.
A mí tampoco me gustaría que te molestaras porque, de hecho, por lo poco que te conozco y por la entrada que escribiste sobre este tema, te entiendo. Tal vez, si el resto de familias tuvieran tu respeto y admiración por las lenguas, la cosa sería distinta, pero creo que, desgraciadamente, la realidad es otra. Muchos de los niños y niñas, si se escolarizaran en castellano, nunca se habituarían a hablar catalán y, mucho menos, a amarlo.
Espero que entiendas mi postura. ¡Muchas gracias por comentar! La idea del blog es tener debates sanos como éste ;)
Ojalá volvamos a encontrarnos muy pronto.
¡Un abrazo!
Beth