Encara ara, quan es parla sobre
educació, molts cops es tendeix a pensar en pràctiques encarades a la
transmissió de coneixements o, en el millor dels casos, a la socialització
cultural dels individus; per tant, tot sembla indicar que fa molt temps que
l’escola funciona com un sistema de producció en sèrie, al servei de l’Estat.
No obstant, si provem de desplaçar el focus d’atenció cap a l’individu, ens
adonarem que resulta indispensable fer un altre tipus d’escola, en què els
infants tinguin l’oportunitat de descobrir-se a sí mateixos, trobar el seu lloc
en la societat i desenvolupar tota la seva potencialitat.
Així doncs, penso que hem de
deixar-nos estar de petites innovacions: el nostre sistema educatiu està
obsolet i, per tant, cal una reforma estructural. Contínuament estem parlant de
fracàs escolar, però qui és que fracassa? Una alumne que no s’adapta a un
sistema en què pràcticament només es valora la memòria i la capacitat d’atenció
o un sistema que és incapaç de desenvolupar el gran potencial de l’alumnat i el
condemna al fracàs? Com va dir Albert Einstein: “tots som genis, però si
jutges un peix per la seva habilitat d'escalar un arbre, viurà tota la vida
pensant que és estúpid”.
FRATO, “La màquina de l’escola”
Malauradament, no tinc solucions
miraculoses. Em queda massa per aprendre com per poder parlar-vos de l’escola
ideal, però precisament això és el que mou aquest bloc: emprendre un camí
col·lectiu de formació i reflexió. Ara bé, és veritat que quan estudiava la
carrera d’Educació Infantil vaig començar a definir el meu credo pedagògic. No
pretenc quedar-me ancorada en unes idees que vaig escriure fa dos anys, però
penso que compartir aquest text amb vosaltres pot ser un bon punt de partida.
“D’entrada,
cal combatre l’actitud receptiva de l’alumne, pròpia de l’escola tradicional, i
oferir-li l’oportunitat d’adoptar un paper actiu en el procés d’aprenentatge,
ja que perquè es produeixi un desenvolupament real calen reptes cognitius que
posin en marxa l’activitat mental. Precisament per aquest motiu, és important
no donar una resposta directa als interrogants que es plantegen els infants i
deixar que siguin ells mateixos qui els resolguin a través d’un procés d’investigació
i experimentació, mitjançant el qual aniran desenvolupant tot un ventall de
capacitats.
Aleshores,
si resulta que l’aprenentatge, enlloc de provenir de l’exterior, emergeix de
l’interior, la tasca del docent necessàriament ha deixar de ser la d’ensenyar
als alumnes per a passar a ser la de provocar inquietuds en els infants. No
obstant, s’ha de tenir en compte que el desenvolupament es veu potenciat quan
són les exigències del context les que obliguen l’infant a posar en joc les
seves capacitats. Per tant, sempre cal mirar de partir de necessitats reals.
En
aquest sentit, no s’ha d’oblidar que l’escola, al cap i a la fi, és una petita
comunitat i que, com a tal, té vida pròpia. Per consegüent, ofereix la
possibilitat d’anar aprofitant les situacions i els esdeveniments que es van
donant dia rere dia per generar inquietuds o plantejar reptes i extreure’n
aprenentatges significatius. El valor d’aquesta proposta rau en utilitzar
experiències reals, viscudes pels propis alumnes que, a més de conduir a
activar tot el seu enginy, permeten realitzar un treball transversal i
significatiu, evitant caure en la fragmentació artificial de la realitat i
l’aplicació de propostes didàctiques alienes al món dels infants.
Per
acabar, crec que s’hauria d’apostar per treballar de manera conjunta amb
infants de diverses edats, buscant recrear una comunitat el més semblant
possible a la que conforma el conjunt de la societat. Així doncs, en poques
paraules, el que proposo és una escola feta des de la vida i per a la vida.”
Espero que aquest sigui el principi del
nostre camí compartit, així que no dubteu en dir-hi la vostra!
Una abraçada =)
