Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris opinió. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris opinió. Mostrar tots els missatges

dijous, 1 de novembre del 2012

L'escola feta des de i per a la vida

Encara ara, quan es parla sobre educació, molts cops es tendeix a pensar en pràctiques encarades a la transmissió de coneixements o, en el millor dels casos, a la socialització cultural dels individus; per tant, tot sembla indicar que fa molt temps que l’escola funciona com un sistema de producció en sèrie, al servei de l’Estat. No obstant, si provem de desplaçar el focus d’atenció cap a l’individu, ens adonarem que resulta indispensable fer un altre tipus d’escola, en què els infants tinguin l’oportunitat de descobrir-se a sí mateixos, trobar el seu lloc en la societat i desenvolupar tota la seva potencialitat.

Així doncs, penso que hem de deixar-nos estar de petites innovacions: el nostre sistema educatiu està obsolet i, per tant, cal una reforma estructural. Contínuament estem parlant de fracàs escolar, però qui és que fracassa? Una alumne que no s’adapta a un sistema en què pràcticament només es valora la memòria i la capacitat d’atenció o un sistema que és incapaç de desenvolupar el gran potencial de l’alumnat i el condemna al fracàs? Com va dir Albert Einstein: “tots som genis, però si jutges un peix per la seva habilitat d'escalar un arbre, viurà tota la vida pensant que és estúpid”.


FRATO, “La màquina de l’escola”

Malauradament, no tinc solucions miraculoses. Em queda massa per aprendre com per poder parlar-vos de l’escola ideal, però precisament això és el que mou aquest bloc: emprendre un camí col·lectiu de formació i reflexió. Ara bé, és veritat que quan estudiava la carrera d’Educació Infantil vaig començar a definir el meu credo pedagògic. No pretenc quedar-me ancorada en unes idees que vaig escriure fa dos anys, però penso que compartir aquest text amb vosaltres pot ser un bon punt de partida.

“D’entrada, cal combatre l’actitud receptiva de l’alumne, pròpia de l’escola tradicional, i oferir-li l’oportunitat d’adoptar un paper actiu en el procés d’aprenentatge, ja que perquè es produeixi un desenvolupament real calen reptes cognitius que posin en marxa l’activitat mental. Precisament per aquest motiu, és important no donar una resposta directa als interrogants que es plantegen els infants i deixar que siguin ells mateixos qui els resolguin a través d’un procés d’investigació i experimentació, mitjançant el qual aniran desenvolupant tot un ventall de capacitats.

Aleshores, si resulta que l’aprenentatge, enlloc de provenir de l’exterior, emergeix de l’interior, la tasca del docent necessàriament ha deixar de ser la d’ensenyar als alumnes per a passar a ser la de provocar inquietuds en els infants. No obstant, s’ha de tenir en compte que el desenvolupament es veu potenciat quan són les exigències del context les que obliguen l’infant a posar en joc les seves capacitats. Per tant, sempre cal mirar de partir de necessitats reals.

En aquest sentit, no s’ha d’oblidar que l’escola, al cap i a la fi, és una petita comunitat i que, com a tal, té vida pròpia. Per consegüent, ofereix la possibilitat d’anar aprofitant les situacions i els esdeveniments que es van donant dia rere dia per generar inquietuds o plantejar reptes i extreure’n aprenentatges significatius. El valor d’aquesta proposta rau en utilitzar experiències reals, viscudes pels propis alumnes que, a més de conduir a activar tot el seu enginy, permeten realitzar un treball transversal i significatiu, evitant caure en la fragmentació artificial de la realitat i l’aplicació de propostes didàctiques alienes al món dels infants.

Per acabar, crec que s’hauria d’apostar per treballar de manera conjunta amb infants de diverses edats, buscant recrear una comunitat el més semblant possible a la que conforma el conjunt de la societat. Així doncs, en poques paraules, el que proposo és una escola feta des de la vida i per a la vida.”

Espero que aquest sigui el principi del nostre camí compartit, així que no dubteu en dir-hi la vostra!

Una abraçada =)

dijous, 18 d’octubre del 2012

La mala educació de Wert

"La pitjor errada que podem cometre davant les pressions  sobre l’escola catalana, que Wert ha tornat al primer pla de l’actualitat, és caure en el parany de discutir en els mateixos termes dels que intenten reduir el debat a una contraposició de caire identitari. Volen fer passar una clara agressió totalitària per una pugna entre dos nacionalismes oposats. Si caiem en aquest debat els estarem fent el joc. El que cal deixar clar és que l’escola catalana només té un compromís amb les seves funcions educatives i de cohesió social, sense temptacions de fomentar cap mena de sentiment identitari, ni espanyol, ni català.

El dret dels infants és rebre una educació que els aporti unes competències necessàries per  al seu desenvolupament personal i social.  Les manifestacions del ministre ens posen davant una vinculada a una determinada visió nacional –o catalana o espanyola, tant se val-. Els nens esdevenen instruments d’una finalitat política i no futurs ciutadans crítics, conscients dels seus drets i deures que es vinculen amb el seu entorn social a partir de valors de solidaritat amb els altres persones i de compromís amb el bé comú, no només d’emocions imbuïdes en la infantesa. Una iniciativa educativa que contempli els alumnes com a objectes i no com a principals subjectes no pot resultar més que una rotunda desgràcia per a societat.

Si la idea d’espanyolitat fos un respectuosa i dinàmica agregació de la realitat de tots els ciutadans i comunitats de l’Estat, l’espanyolització no es podria contraposar al sistema educatiu destil·lat per la societat catalana, perquè es consideraria part d’un tot divers. Qui senti la necessitat “d’espanyolitzar” l’escola perquè la llengua vehicular hi sigui el català, es transmeti una idea plurinacional d’Espanya  i estigui autocentrada en la societat en què es desenvolupa l’infant –sense negligir els continguts comuns tal com demostren els resultats acadèmics- està evidenciant la gran debilitat i alhora la gran obsessió del nacionalisme espanyol més intransigent i identitari: la subordinació de part de la realitat social i cultural present al territori a un estret model identitari obligat i la negació d’una evident realitat diversa en favor d’una uniformitat que s’imposa a tots els mitjans i a tots els nivells.

El feixisme va trinxar el sistema educatiu de la Catalunya republicana, capdavanter, innovador, excel·lent. Tots els conceptes i mètodes del sistema educatiu s’adequaren a la socialització en  la mítica nacional espanyola i en els valors del règim, a la total substitució lingüística i al desplaçament de la cultura catalana al nivell de curiositat antropològica. La instrucció substituïa l’educació. El foment del sentit crític i la reflexió esdevenia ensinistrament per la docilitat i en la por al poder; els mecanismes personals de construcció de les pròpies jerarquies de valors eren violentament encaixats en doctrines i dogmatismes independents de cap raó i immunes a cap qüestionament lògic; la tolerància i el respecte a la diversitat eren actituds sospitoses i es socialitzava els alumnes en prejudicis com a tot equipatge per interpretar la realitat i  dirigir les pròpies actituds i decisions; el coneixement deixava de ser una recerca personal de la veritat i s’entaforava a les ments dels infants uns conceptes convenients a l’estreta uniformitat cultural, ideològica i moral del nacionalcatolicisme. En definitiva, l’escola era un àmbit vital del procés de colonització i aculturació d’una societat tant com producció de vassalls dòcils, i no de formació de persones autònomes, d’educació de ciutadans lliures.

Per fortuna, molts de nosaltres obteníem en altres espais de socialització tot allò que l’escola ens negava. La família, l’escoltisme i els esplais, les entitats culturals, cíviques i socials, ens aportaven coneixements alternatius, ens proporcionaven vivències que ens permetien contrastar els clixés que ens imposaven, ens ensenyaven a conviure i el valor del compromís, ens tornaven la llengua i la història, ens deien qui érem i ens ajudaven a completar-nos humanament al llarg de tota la infantesa i la joventut, en un processos que veritablement ens arrelaven a la nostra societat.

Com al règim franquista, el que a Wert li molesta de l’escola catalana és que té un punt de vista autocentrat i pretén educar en l’autonomia personal, el pensament crític i els valors cívics. La nostra escola intenta formar els ciutadans que necessita una democràcia forta i de qualitat, i fomenta un concepte de cohesió basat en la bona convivència entre persones lliures i diverses, no en l’obediència i uniformització forçada dins estrets marges que fixa un poder inqüestionable. L’escola catalana no només no adoctrina, sinó que intenta formar persones més resistents, justament, a cap mena de populisme adoctrinador i capaços de distingir els abusos i oposar-s’hi democràticament.

La nostra escola –amb els tots els problemes i deficiències que cal corregir- s’orienta a formar persones que participin en la construcció d’una societat radicalment democràtica capaç de progressar cohesionada i de proporcionar benestar i equitat als seus membres, els valors més sòlids de qualsevol identificació comunitària sòlida, resistent, ben travada; una base molt més sòlida per a aspirar a la plena sobirania que qualsevol identitat per ella mateixa. Aquesta mentalitat col·lectiva és la força més gran i l’arma més potent que un poble pot oposar a pressió dels que el volen sotmetre i explotar. I això, no només la llengua o la història, és el que amoïna als neofeixistes del govern d’Espanya.

La idea “espanyolitzadora” de Wert, tant que negació de la realitat plurinacional de l’Estat i ocultació fins a la destrucció de la diversitat, no és viable ni possible si no porta associada també, de nou i com va fer el franquisme, la destrucció del plantejament pedagògic de fons de l’ensenyament català i el retorn a una escola amb finalitats alienants. No hi ha espanyolització possible sense degradació de la qualitat educativa en alguns dels seus aspectes més fonamentals per a la formació de els persones.

Per això, el perill més gran, la potencial agressió més letal per la nostra societat va més enllà de la simple substitució lingüística a l’escola. Ens juguem el futur de la nostra societat, la qualitat de la nostra democràcia i la cohesió entre catalans. L’escola catalana fa nosa perquè és un obstacle en la involució nacionalcatòlica que ja ha iniciat el govern d’un Estat que mai suma i sempre imposa. Per això, la millor defensa és parlar en termes de qualitat educativa,  d’adequació i l’arrelament de l’escola a la realitat social del país i de l’orientació cívica i democràtica del sistema educatiu."
Article d'opinió de Rossend Sanglas
Nació Digital.cat, 18/10/2012 a les 00:01