L'escola feta des de i per a la vida

Encara ara, quan es parla sobre educació, molts cops es tendeix a pensar en pràctiques encarades a la transmissió de coneixements o, en el millor dels casos, a la socialització cultural dels individus; per tant, tot sembla indicar que fa molt temps que l’escola funciona com un sistema de producció en sèrie, al servei de l’Estat. No obstant, si provem de desplaçar el focus d’atenció cap a l’individu, ens adonarem que resulta indispensable fer un altre tipus d’escola, en què els infants tinguin l’oportunitat de descobrir-se a sí mateixos, trobar el seu lloc en la societat i desenvolupar tota la seva potencialitat.

Així doncs, penso que hem de deixar-nos estar de petites innovacions: el nostre sistema educatiu està obsolet i, per tant, cal una reforma estructural. Contínuament estem parlant de fracàs escolar, però qui és que fracassa? Una alumne que no s’adapta a un sistema en què pràcticament només es valora la memòria i la capacitat d’atenció o un sistema que és incapaç de desenvolupar el gran potencial de l’alumnat i el condemna al fracàs? Com va dir Albert Einstein: “tots som genis, però si jutges un peix per la seva habilitat d'escalar un arbre, viurà tota la vida pensant que és estúpid”.

 

FRATO, “La màquina de l’escola”

Malauradament, no tinc solucions miraculoses. Em queda massa per aprendre com per poder parlar-vos de l’escola ideal, però precisament això és el que mou aquest bloc: emprendre un camí col·lectiu de formació i reflexió. Ara bé, és veritat que quan estudiava la carrera d’Educació Infantil vaig començar a definir el meu credo pedagògic. No pretenc quedar-me ancorada en unes idees que vaig escriure fa dos anys, però penso que compartir aquest text amb vosaltres pot ser un bon punt de partida.

“D’entrada, cal combatre l’actitud receptiva de l’alumne, pròpia de l’escola tradicional, i oferir-li l’oportunitat d’adoptar un paper actiu en el procés d’aprenentatge, ja que perquè es produeixi un desenvolupament real calen reptes cognitius que posin en marxa l’activitat mental. Precisament per aquest motiu, és important no donar una resposta directa als interrogants que es plantegen els infants i deixar que siguin ells mateixos qui els resolguin a través d’un procés d’investigació i experimentació, mitjançant el qual aniran desenvolupant tot un ventall de capacitats.

Aleshores, si resulta que l’aprenentatge, enlloc de provenir de l’exterior, emergeix de l’interior, la tasca del docent necessàriament ha deixar de ser la d’ensenyar als alumnes per a passar a ser la de provocar inquietuds en els infants. No obstant, s’ha de tenir en compte que el desenvolupament es veu potenciat quan són les exigències del context les que obliguen l’infant a posar en joc les seves capacitats. Per tant, sempre cal mirar de partir de necessitats reals.

En aquest sentit, no s’ha d’oblidar que l’escola, al cap i a la fi, és una petita comunitat i que, com a tal, té vida pròpia. Per consegüent, ofereix la possibilitat d’anar aprofitant les situacions i els esdeveniments que es van donant dia rere dia per generar inquietuds o plantejar reptes i extreure’n aprenentatges significatius. El valor d’aquesta proposta rau en utilitzar experiències reals, viscudes pels propis alumnes que, a més de conduir a activar tot el seu enginy, permeten realitzar un treball transversal i significatiu, evitant caure en la fragmentació artificial de la realitat i l’aplicació de propostes didàctiques alienes al món dels infants.

Per acabar, crec que s’hauria d’apostar per treballar de manera conjunta amb infants de diverses edats, buscant recrear una comunitat el més semblant possible a la que conforma el conjunt de la societat. Així doncs, en poques paraules, el que proposo és una escola feta des de la vida i per a la vida.”

Espero que aquest sigui el principi del nostre camí compartit, així que no dubteu en dir-hi la vostra!

Una abraçada =)